Parla'm...
Parla'm de tu i jo,
parla'm del mestratge
dels mots muts,
del sempitern sojorn
de les absències.
Parla’m dels pretèrits vençuts,
de les belles antigors,
d'aquells nostres tarannàs concèntrics.
De com érem, junts amb l'amor,
del nostre guiatge d'essències.
Que t'escolto, per favor: parla'm!
No temis per la meva resposta,
segrestada en mil silencis.
Simplement, parla’m…
No amb aquest to pesarós,
ni amb aquest balbuceig, febrós ,
aquestes llàgrimes,
que no et defineixen.
Ans parla'm…
Parla’m de dimensions conjuntes,
d'interseccions profundes,
de les conjugacions
d'un vers i d’una flor.
Dona guisa d’elegia
als nostrats records,
versemblança al dolor en harmonia,
intranscendència a l’enyor.
La parla de les veus
de cada teva nova estada,
del que hi sents,
de qui t'acompanya;
dels bressols de cada nou tu
als rompents de cada matinada.
D'elles. Sí, tan sols, només : parla'm.
Del calze eixut dels fervors damnats,
de l'eterna dansa,
de quan em deies vida meva
enlloc de Laura.
Parla'm, sobre com sóc per a tu,
ara per ara.
Intrínseca o circumstancial,
sinòptica o espectral,
tal volta a les significacions estranya.
Parla'm amb llavis alats
de sàvia infantesa,
amb seguici d'honors,
amb inusitada tendresa.
Tan lírica com era jo amb tu,
¡em sentia tan teva!
Quan fou, ma vida,
un jugar benvolent,
cada albada una ofrena,
els capvespres la joia en espera
del jorn subsegüent,
les nits un redós
de caliu i d'entrega.
Per com m’investires de glòria,
per fer d'ubèrrim cultiu
la nostra memòria,
pel batre del temps
sobre el mar
de les meves espumes dissoltes…
Per tantes coses, amor!,
per tantes coses…
Fes d'homenatge el meu nom,
d’homilia la meva petja,
l'estela que voldria rubricar
perpètuament sobre el teu cor,
les arrels del nostre cel
sobre la mare nostra terra.
Un raconet, amb la vènia,
per a poder raure amb tu
dins la teva pell,
dintre casa teva.
I riure del que sempre rèiem,
detestar el que detestàvem,
fruir del que fruíem…
Per favor: parla’m.
Només parla’m, si us plau!
Parla’m…
I si vols fes-me omniscient,
que em tens aquí, d'ànima present,
fes-me màgica,
fes-me transcendent.
A cada embat del teu viure,
et seré suport, et seré vincle,
¡crida’m auxili i t’ajudaré!
Em trobaràs a l'altra punta
del nostre sender,
al destí on arribaràs tu després,
que no t'hi empenyi cap pressa.
Vestits d'estol d'ocells cantaires,
serem volar, serem d'aire.
Contemplarem els topants
que ens varen veure estimar,
la metafísica del perquè
ens vam trobar,
les consideracions del fat
per a truncar-nos l'encontre.
Com hem sigut mentre hem estat:
¡el tot, l'un per l'altre!
