QUAN MÉS PESA EL CEL

És quan més pesa el cel

que sento més lleugeresa, 

quan titil·la, llum d'espelmes,

en rivets de dansa d'espurnes, 

foc d'atàvica nuesa.

A sopluig de l'incert, 

un recer d'antigor, de pedra. 

Enllà la pluja, 

i al deçà del fred

la intimidació dels trons,

que la llar assossega.

Prolífica solitud,

¡sensacions m'exaspera!

Quan més pesa el cel,

quan les ombres ombregen.

Dintre el meu clos, 

-vestigi maternal-, 

indulgència i origen. 

Em soc amorós, 

em faig de perdó.

És quant més pesa el cel, 

quant esmeno tempestes.