QUAN MÉS PESA EL CEL

És quan més pesa el cel

que sento més lleugeresa, 

quan titil·la, llum d'espelmes,

en rivets de dansa d'espurnes, 

foc d'atàvica nuesa.

A sopluig de l'incert, 

un recer d'antigor, de pedra. 

Enllà la pluja, 

i al deçà del fred

la intimidació dels trons,

que la llar assossega.

Prolífica solitud,

¡sensacions m'exaspera!

Quan més pesa el cel,

quan les ombres ombregen.

Dintre el meu clos, 

-vestigi maternal-, 

indulgència i origen. 

Em soc amorós, 

em faig de perdó.

És quant més pesa el cel, 

quant esmeno tempestes. 

REINVENTANT-NOS

S'escapoleix la nit 
per un desglaç de sol, enorme, 
Es perfilen miratges 

de pell i desig:
el tràgic desconhort

d'uns llençols insomnes. 
La llum, col·loïdal, 
ens irisa llàgrimes 
de salnitre als ulls. 
Sols, cadascú al seu llit.
Jugant amb la por glacial.
Reinventant-nos.

  SI TU VAS AL CEL

  Si tu vas al cel
   jo et seguiré en bicicleta, 
   si vols ser caramel,
   et regalaré a una nena
   (o a un nen)
   perquè els facis llamí 
   d'una dolça existència.
   Si vols ser animal,
   et posaré el nom feliç
   de la nostra mascota,
   i en tant que em vulguis treure l'alè,
   seré adolescent,
   i d'il·lusions, roents,
   seré tempesta vistent
   d'hormonals desordres. 
   Car en mi vull fer hipodèrmics
   els teus anhels:
   fes-te xeringa,
   i d'agulla molt xica;
   fes-te alquímia 
   dels meus nous pensaments. 

RETRETS D'ESPERANÇA

Rossolen els dies

sobre el rostre pàl·lid

del teu temps;

buit, d'aquells presents 

que mai decidires, 

ara perfectes pretèrits 

del ressentiment més encès.

Fàstic, per una vida

amb extremitats ja marcides,

que mai no ha vist atènyer res de profit.

Arruïnada en deliris, en quimeres, 

en crits de sirena 

a vessar d'un mar ple d'aridesa

i obscurs avenirs.

Jorns -que podrien haver estat!- 

de recerca vital,

d'engrescadora potència;

d'horitzons esquinçar, 

de versemblances estendre.

Podries haver sabut fer-te el·líptic,

de traç anfractuós i determinat albir.

I orbitar, vora constel·lacions d'estrelles,

alineades en un conjur feliç.                       

Per ser identitat i no inèrcia,

la teva causa i conseqüència,

el virtuós projecte del teu més aquí.

Aquest propòsit sòlid, matèric,

de tu cap a tu, 

sense bastons perifràstics,

sense temps malversats

malvivint en la precarietat

imposada per altres;

en plans aliens, 

en il·lusions paràsites. 

Tot, mentrestant, recorda:

portes enfora està per fer.

I és possible, escrigué el poeta.

Fes-te líric, doncs, fes-te vers;

fes-te etern com ho va saber fer ell.