MAR ARDIT

Ets tu, mar ardit,
tu, girbat d'escumalls.
Tu immensitat, 

jo tan sols llenguatge.
Si fossin de la teva sal, 
les meves paraules, 
si amb cada verb pogués jo

esbravar el teu coratge, 
forjaria d'ariet, 

resseca ploma,
i esculpiria, 

sobre altívols espadats, 
les lletres punyents 

d'una cançó abrandada.  

Que melodia fora, 

de llengua i de veu; 
mon himne i alè, ¡tot alhora!
Un clam que vents 

de fel arrossegués
vers els roquissars extrems 

de la meva memòria;
vers odis, petris, 
vers minerals retrets;
vers plens absoluts 

de l'absolut no-res. 

Qui besarà les teves mans,
mai besades;
qui tocarà el teu vers, 
(potser el millor), 
i escoltarà la teva mirada...
Gelós de tu, em sadolla d'orgull
el saber que et sé encara estimar
per continuar odiant-te;
per desprendre'm ja de la carn,
i poder així sofrir el dolor immens que 
amb la teva absència avui tu em regales.
Amb la coïssor del teu adéu, sense retorn: 
desert roent d'expectatives tortes.
Fet a la pols, 
fet a la desolació,
fet al miratge de la teva dolça pell.
I als meus sentits, indòcils. 

.

Sargeix, Garbí, 
sargeix la mar, 

fes-ne xarxa,
doncs llop de mar de nostrat, 
ha esdevingut son hostatge.
Sargeix, Garbí, 
pren captiva sa barca, 
fes estàtic son vagar, 
trobador son pertorbat miratge. 
Car vull fer-me'n de carn

com no en desitjo cap altre:
sargeix, Garbí, 
retorna'm l'esclat temptador

de la seva rialla.  

Profús desperta mon camp,
una abundor de tendres roselles.
El jorn encara no és nat,
mes elles de rosada, 
abillades ja el festegen.

Tenyides d'un roig lasciu, 
erotitzen el despullar de la vella nit, 
als encontorns d'una nova albada. 
I a la primera claror del matí, 
pintat tot blau d'estany,
apresten escletxes al sol
perquè les banyi amb sa llum daurada. 

Profús se'n tornarà a dormir mon camp, 
havent-la rebut amb tots honors:
oh, novella vesprada!
El farà espectral, 
potser tenebrós...
Serà mon camp tanmateix, 
curull de roselles ufanes