A la bassa del passeig es reflexa l'arbre centenari. Un bes de pluja s'hi ha fos, s'ha enamorat de sa soca-rel, de ses branques. El sol bat el seu cimall aquós emmirallant fulgors d'un verd auri. Envoltat de la teva devesa, oh plàtan!, n'arribes a ser de preciós!

El silenci és espès al pati de la casa vella. Diàfan, precís com el cel de tramuntana, es retalla el refilar rogallós de la merla. 
Més llunyanes, juganeres, les orenetes teixeixen un vel sonor que tot ho embolcalla. Veloces, espurnegen ses ales a tocar la figuera. Just allà baix, sota una atapeïda ombra que fa la guitza al sol que tot ho acapara. M'acosto al seu tronc centenari i l'abraço. Hi ha tanta energia!