Donant un tomb, 
travessant  paisatges ubèrrims de natura folla, 
contemplo la llum com s'hi fon:
joliu resplendor de la primavera boja.
Verds inusitats,  
blancs tenyits de porpra...
Senders de nou guarnits
que em recorden que un hivern 
(feliçment passat), 
aquí se'm va gebrar la meva darrera ombra.

Voldria despertar. 
A cada nou matí,
ser la felicitat de casa meva. 

Voldria obrir els ulls, 
voldria abraçar mil sensacions,
i no saber per a què serveix res del que m'envolta.

Voldria sentir-me nou dintre aquest món,
per anar descobrint-lo, tot per tot, 
amb l'amor dels que m'estimen. 

I que jugar fos la meva obligació,
divertir-me, quasi una ordre,
amb tantes nenes i tants nens que ara m'envolten!
Arrossegar-nos per terra i fer-hi clots,
marejar aquella pilota,
treure les rodes d'aquell camió...  

Voldria ser i amb tots els meus drets:
infant, amb majúscules! 
I aquesta vegada, si us plau,
que tothom ens prestés atenció. 
Només una i per totes.