Arbre de foc, 
arbre de mort vestit d'epitafi,
espurneges tardor,
desfàs el rei sol i ens regalimes nostàlgies:
records ocres de seductora antigor,
avatars desgastats d'allunyada memòria.

 

Sigui, cigala, ton cant,
el descans rogallós de les meves tardes daurades.
D'estiu. I del bosc, ton reialme.
De ton raspar estrepitós, 
àvid per acabalar l'esbatec cadenciós de la natura mare.
Tou de fulles seques, i afuades sota es pinar: 
m'hi ajoco i prenc dels teus acords la nota que m'adorm,
el compàs de pausada espera
que em rescabala de les penositats del món. 
Per així fer front a les tribulacions de la vida,
així amansit per ton vers d'amor.

Pigment i pinzell,  
¿et pinto paisatge?,
paleta vistent, 
de fusta o de plàstic.
Si ho faig jo no sé, 
si ets prest per prestar-t'hi, 
si sóc prou suprem,
per dintre el meu llenç segrestar-te;
per resumir-te en un traç,  
amb tanta supèrbia emmarcar-te.
Dubtes, ja ho veus, 
solcant l'oceà procel·lós de les meves cabòries. 
Esperant una senyal, 
esperant que em responguis. 
Pigment i pinzell,
pintura i canell...
¿Et pinto paisatge?

  

    

Sorra i pell, 
cos i essència;
descalços s'encalcen mos peus, 
àvids per besar la terra mare.
I és del bes d'on en sura, 
vaporosa fragància.
I l'assossec n'és el retorn,
i la resposta la calma...
Quant el més expectant s'esdevé en l'horitzó, 
quant el més palpitant és l'anhel de recerca:
pedra, sòl, arrel i vorada,
feu camí pla a aquesta ànima incerta. 

Un instant, un punt de partida, 
un valorar nostra vida plegats al que ens deixi fer. 
O desfer, car de tribulacions a voltes n'és plena i ens fibla. 
És el que hem estat, és el que som,
en perfecte pretèrit o en el present més llustrós.
Ens presideix, ens acabdilla;
a voltes ens aclapara, sempre ens atrafega.
Sia en petits intervals que perpètuament s'enceten i acaben;
sia en grans projectes que un dia comencen i semblen no tenir fre;
sia en la pau, sia en l'agonia: consubstancial i etern, oh temps!, ens marques l'alfa i l'omega.