Freds encara són els seus confins,
així i tot els camps esclaten,
oh, admirable naturalesa. 
Badalla, mandrós, l'astre rei, 
amagat entre els núvols que ara s'esberlen. 
Vergonyós i incert estira sa llum; 
la projecta amb un bes roent que desclou la primavera.

 

 

Els meus ulls ploren per veure't, el meu cor per estimar-te, els meus llavis per fer-te un petó. Colometa missatgera sóc, que avinent pastura pel teu jardí ple d'il·lusió. Abraça'm, deessa meva, i no m'oblidis, car ets la meva genuïna oració.